|
La paraula ksar
o alcàsser té un sentit molt ampli. Pot ser qualsevol tipus de palau,
fortalesa o campament militar, depenent del país i la regió on es trobi.
Al sud del Marroc, el terme
alcàsser es refereix a un poble emmurallat, fet de terra crua, amb una o
diverses entrades monumentals i amb un mínim d’instal·lacions comunitàries al
seu interior: la mesquita, els banys, l’escola alcorànica, la plaça pública i,
de vegades, també una posada.
A les valls pre-saharianes,
entre els rius Ziz i Drâa, hi havia cap a l’any 1920 un miler d’alcàssers. Avui
més de la meitat han desaparegut o es troben en ruïnes, però encara n’hi ha
molts que romanen totalment o parcialment habitats. Constitueixen un patrimoni
històric i artístic de primer ordre, que no s’ha començat a protegir fins als
darrers anys del segle XX.
El nom El Khorbat (en àrab, "les ruïnes") fa
pensar que els seus fundadors foren els àrabs Beni Maaquil que es varen instal·lar
en aquesta regió cap al segle XIV o XV. També una part de la població estava
composta de llauradors de pell fosca anomenats Ikabliïn.
A començaments del segle
XIX, l’antic alcàsser El Khorbat (l’Ighrem Akedim) fou ocupat pels berbers Ait Atà, que en
devien foragitar els àrabs, permetent en canvi la permanència als Ikabliïn per treballar els camps. Més endavant varen ampliar considerablement el poble,
alçant una segona muralla.
Cap al 1860, una altra tribu berber procedent de la vall del Dadès, els Ait Mergad, foragitaren els Ait Atà
d’El Khorbat i varen construir al costat un segon alcàsser, anomenat Oujdid,
que esdevingué la seva capital política. Era a El Khorbat on residia el caid o
cap de la tribu, reconegut pel soldà del Marroc.
Aquest protagonisme polític de l'alcàsser
El Khorbat es mantingué fins a l'arribada del protectorat francès el 1934.
Posteriorment, les autoritats franceses alçaren el Bureau d'Affaires Indigènes uns 5 Km. més a l'est, fundant així la futura
Tinejdad, i hi transferiren l'administració de l'oasi.
L’alcàsser El Khorbat Oujdid presenta un pla rectangular molt regular. Un carrer central el travessa de punta a
punta. Les portes de les cases es troben repartides en vuit carrers secundaris,
perpendiculars al principal.
Una sola entrada monumental permet accedir
al conjunt. Té forma d’arc, amb una decoració molt modesta.
Hi ha dues torres de
vigilància als dos costats d’aquesta entrada, auqtre a les cantonades, una en un
lateral i dues a la part del darrera, el que suma un total de 9 torres. Una plaça
pública on es troba la mesquita comunica l’entrada amb la via central.
Tant aquest carrer
principal com la major part dels carrerons secundaris queden coberts pel primer
pis de les cases. Les cruïlles, que no estan cobertes, esdevenen així pous de
llum, que donen al conjunt un aire misteriós i acollidor.
Les cases tenen tres o
auqtre nivells d’alçada, el que representa de 10 a 14 metres. La seva superfície
oscil·la entre els 30 i els 200 m2. La planta baixa, el primer pis i sovint fins
i tot el segon pis estan fets de tàpia d’uns 50 cm de gruix, mentre el tercer
pis és de toves d’uns 30 cm.
La muralla té un gruix de 100 cm fins una
alçada de 4 m. i després continua amb 50 cm. fins a atènyer de 9 a 12 m. segons la
zona. Moltes cases es troben adossades a aquesta muralla.
Les portes tradicionals són de
fusta de palmera. Algunes finestres també són de fusta, però d’altres
tenen reixes de ferro forjat. La decoració exterior es concentra al nivell
més alt i consisteix en dibuixos fets mitjançant aparellat de toves. Les
parets que envolten les terrasses queden coronades per uns merlets de forma
triangular, amb graons.
En un període recent
s’han obert noves portes privades a través de la muralla, moltes d’elles
fetes de ferro. També s’ha construït un minaret de formigó a la mesquita,
però s’ha recobert de fang i palla per assimilar-lo al conjunt.
L'alcàsser El Khorbat
és objecte d'un pla de restauració per part de l'associació AEDI, gràcies a
l'ajut econòmic del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de
Barcelona.
 |
